La Irene és biòloga de formació, i Doctora en Biodiversitat. Actualment és la gerent de l’Organització de Productors Pesquers Peix Blau de Catalunya (OPP87), formada per pescadors d’encerclament de la província de Girona i Barcelona. Puntualment, com a biòloga, també fa col·laboracions en projectes vinculats amb el sector pesquer i la conservació de la biodiversitat marina, així com activitats de divulgació i educació ambiental.

És nascuda a Girona, però la seva mare tenia família a Llançà, i els seus pares i avis van buscar casa a Colera ja abans de néixer ella, així que des de ben petita, amb les seves germanes ja va crear sense adonar-se’n un vincle molt fort amb el mar, sobretot amb el mar d’Amunt i tota la zona de l’Albera marítima i el Cap de Creus. El seu avi era un apassionat del mar, tenia totes les pel·lícules d’en Jacques Cousteau, i fou qui li va transmetre tota la seva passió i amor al mar.  Des de molt petita ja deia que volia ser biòloga, tot i que al principi també deia que volia ser pirata, i també sirena, sempre vivint aventures al mar.

És una persona activa i com a voluntària, és membre de l’Associació Som Mar de Llançà, és un dels membres impulsors del nou Rem Colera, i balla danses de la Polinèsia, lligades completament al mar i a la cultura de les illes del Pacífic.

Ens explica que li agrada tot del mar: “sentir que quan el mires, escoltes el so de les onades i sents la seva olor, ja se’t dibuixa un somriure als llavis; sentir joia i fascinació quan fas snorkel o immersió i quedes encisada per les espècies que vas observant i per la màgia de sentir que ets dins un altre món; sentir la seva brisa quan navegues i veus saltar dofins o peixos voladors; seure vora mar i sentir-te com a casa…”. Per a ella el gran blau és un amic, és qui uneix pobles, dóna de menjar a famílies, ofereix refugi als seus habitants, és font de salut, és vida, ho és tot.

Actualment treballa sobretot en el sector pesquer, i també el científic. Va començar a embarcar-se amb pescadors cap als anys 2002-2003 amb la dificultat que pel fet de ser dona et deien que si els hi portaves mala sort i no pescaven aquell dia, ja no et podries tornar a embarcar mai més amb ells (perquè deien que en general les dones portaven mala sort). Però sortosament sempre van pescar molt i van voler que hi tornés, i ja porta molts anys treballant d’una forma o altre amb el sector, però realment als inicis no va ser gens fàcil. És cert que ara ja tot ha evolucionat i canviat moltíssim, però actualment a la pesca hi ha encara poca representació de les dones, i cal fer més pinya i donar més empenta a les que volen fer sentir la seva veu. Creu que cal fer xarxa entre les dones dels diferents sectors vinculats al mar, o sigui que la creació d’entitats com aquesta associació crec que realment pot ajudar molt a treballar cap a un món amb més igualtat i equilibri per a tothom.